EL MÉTODO DE LAS PIERNAS

El largo soliloquio de la chimenea

como si el fuego pensase sobre su origen,

cuando nuestros primeros ancestros

no sabían qué significaban las llamas

pero percibían su calor,

no sabían qué era la realidad

pero la respiraban

Es gracias a ellos que tú existes.

A la salvaje persistencia de esos huesos.

A los cerebros apuntalados por sus instintos.

Observa la inmensidad del mar y responde:

si sustituyes el horizonte por un eje de abscisas,

¿dónde queda la magia?

¿Cómo pretendes dibujar la plenitud, la tristeza

con regla y cartabón?

Por qué no permites que el mundo exterior

entre por la ventana y se siente en tu regazo.

Por qué no piensas con manos y caderas,

que saben mucho más que todos nosotros.

Descartes,

si ansías la dictadura de la razón, parte

tú solo hacia ella, pero libera tu cuerpo;

él quiere quedarse aquí, a su lado

Que el único discurso sea el de dos cuerpos.

El método, el de las piernas, y las bocas.

Deja que se revuelquen en la realidad,

que la magreen

Deja que sientan, uno a través del otro.

Que se existan

Deja que, de nuevo, inventen el fuego.

Mira cómo crepitan sus ojos.

EL MÈTODE DE LES CAMES

El llarg soliloqui de la xemeneia

com si el foc rumiés sobre el seu origen,

quan els primers ancestres nostres

no sabien què significaven les flames

però en notaven l’escalfor

no sabien què era la realitat

però la respiraven

És gràcies a ells que tu existeixes.

A la persistència salvatge d’aquells ossos.

Als cervells apuntalats pels seus instints.

Observa la immensitat del mar, i respon:

si substitueixes l’horitzó per l’eix de l’abscissa,

on queda la màgia?

Com vols dibuixar la plenitud, la tristesa

amb regle i cartabó?

Per què no deixes que el món exterior

entri per la finestra i se t’assegui a la falda

Per què no penses amb les mans i els malucs

que són més savis que nosaltres.

Descartes

si marxes cap a la dictadura de la raó,

ves-hi tot sol, però allibera el teu cos;

ell vol quedar-se aquí, al costat seu.

Que l’únic discurs sigui el de dos cossos.

El mètode, el de les cames, i les boques.

Deixa que es rebolquin en la realitat,

que la magregin

Deixa que sentin, l’un a través de l’altre.

Que s’existeixin.

Deixa que tornin a inventar el foc.

Mira com els crepiten els ulls.

CASI

Un detalle es la boca pequeña

de un hecho grandioso, pero tímido.

Un gorrión ensaya sus trinos,

esto es un detalle.

Las ventanas de una casa abandonada

no miran hacia fuera, sino hacia dentro:

esto no es un detalle, es una tristeza

que no sabe cómo desahogarse.

Algún hecho grandioso se repliega,

palidece, tiene frío, te espera.

Unas iniciales bordadas en un cojín:

esto es un detalle.

Y despertar con las iniciales grabadas

en la mejilla: esto será un recuerdo.

Un detalle es una boca pequeña,

y una boca pequeña aprende a hablar

muy, muy de cerca, por ejemplo:

“No se ve la totalidad de la persona

hasta que se aleja y se percibe minúscula

como un sutilísimo matiz en el paisaje,

el punto final que contiene todo el texto.”

QUASI

Un detall és la boca petita

d'un fet grandiós, però tímid

Un pardal assaja els seus refilets:

això és un detall

Les finestres d'una casa abandonada

no miren cap enfora, sinó cap endins:

això no és un detall, és una tristesa

que no sap com dir-ho.

Algun fet grandiós es replega,

s'esllangueix, té fred, t'espera

Unes inicials brodades en un coixí:

això és un detall.

I llevar-se amb les inicials aferrades

a la pell: això serà un record

Un detall és una boca petita,

i una boca petita aprèn a parlar

molt a prop, per exemple:

"No es veu la totalitat de la persona

fins que s'allunya i esdevé minúscula,

un matís imperceptible en el paisatge,

igual que un punt final conté tot el text."

IGLESIA ROMÁNICA EN RUINAS

Restos de policromía en la frente,

en los pómulos del ábside,

como si la hubiésemos pillado

desmaquillándose.

El infierno ha bajado

de los muros cansados

y ha hecho las maletas

rumbo a fuegos más prósperos,

alguna guerra de moda.

Ni rastro de los santos,

deben estar en algún riachuelo

remojándose los pies

lejos de abstinencias.

Al altar se le han podrido los pulmones.

Las vigas del techo ya no aguantan el cielo.

Los francotiradores de la Oscuridad desertaron,

y sin Amenaza no hace falta Salvación,

ni viceversa

Pero no todo está perdido.

Sobrevive la imaginación de la piedra,

el tierno muñón de la torre,

las humedades de la fe,

la luz enferma, sobrevive

la orden mendicante de gatos

maullando adormecidas parábolas,

sobrevive el silencioso ejército

atrincherado bajo del cementerio

en esta bella guerra santa

contra el salvaje musgo

y la ortiga.

ESGLÉSIA ROMÀNICA EN RUNES

Restes de policromia en el front

en els pòmuls de l'absis

com si l'haguéssim enxampat

desmaquillant-se.

L'infern ha baixat dels murs

cansats, ha fet les maletes

cap a focs més pròspers,

alguna guerra de moda.

Ni rastre dels sants

deuen estar en un riu fresc

remullant-s'hi els peus

lluny d'abstinències.

A l'altar se li han podrit els pulmons

Les bigues del sostre ja no suporten el cel.

Els franctiradors de la Foscor han desertat,

i sense amenaça no cal salvació,

ni viceversa.

Però no tot està perdut

queda la imaginació de la pedra

el tendre monyó de la torre

les humitats de la fe,

la llum malalta, queda

l'orde mendicant dels gats

que miolen lentes paràboles,

queda el silenciós exèrcit

atrinxerat sota el cementiri

en la bella guerra santa

contra la salvatge molsa

i l'ortiga.